Avui dia, alguns pares i professionals de l’educació, esperen de la persona que té TDAH (trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat) més del que pot donar.
Sabem més del TDAH, però costa no assenyalar, criticar o castigar l’expressió dels seus SÍMPTOMES: manca de concentració, organització, autoregulació emocional, control emocional, memòria de treball, flexibilitat… dient frases com: “no pares de moure’t”, “no estàs atenent el que t’estic explicant”… tot això genera unes conseqüències, notes a l’agenda i molts cops càstigs, sigui a casa o a l’escola… que acaben frustrant al nen/a o adolescent generant-li malestar, ràbia… i la seva AUTOESTIMA cada cop estarà més baixa, fet que pot desencadenar problemes de comportament afegits.
ESTEM ASSENYALANT i DESCRIVINT ELS SEUS SÍMPTOMES.
Hauria de ser així? Baixem les expectatives, deixem que es calmin abans de parlar i ESCOLTEM-LOS. En comptes d’enfonsar-los els farem BRILLAR.
